← Tornar als articles

Em costa una mica fer una aproximació al que devia ser el Priorat postfil·loxèric, però veient tal com va quedar el Priorat a partir de la dècada del vuitanta, quan la regressió demogràfica havia arribat al seu punt més alt, és fàcil suposar que aquesta agonia va ser com totes les agonies solen ser: llarga i lenta.

Viure entre muntanyes suposa un gran repte per a l’esperit ja d’entrada. Requereix una capacitat afegida d’imaginar el que hi ha més enllà dels collets i turons que envolten el dia a dia d’aquells que es dediquen a l’agricultura al Priorat, i per descomptat a qualsevol indret muntanyenc. I tots aquells que van viure al Priorat patint una de les més fortes crisis de la vinya conegudes fins al moment van haver de menester molt de temps per adonar-se que el Priorat no era el millor lloc per guanyar-se la vida fàcilment com a pagès o qualsevol altra cosa. Llavors encara no existia la planificació turística ni tots els muntatges que hi ha actualment. Els camins de ferradura estaven en ple ús per mules i caminants, i ara, en canvi, es recuperen de l’oblit per oferir-los en paquets turístics per a caminants, cavallers i ciclistes.

Passats els anys, el Priorat s’ha obert al món gràcies, entre d’altres coses, als seus vins; però la comarca no ha estat mai oficialment tancada, tot i que hi va haver pobles que gairebé van penjar el cartell de tancat. I, juntament amb aquests pobles, molts dels conreus també van veure créixer l’oblit entre els seus arbres i plantes.

Però als anys 90 es posa en marxa, esclatant, una revolució en el teixit econòmic i social. La renaixença del Priorat vitivinícola va prendre un altre caire molt diferent del que havia tingut fins aleshores. Els qui van obrar aquest canvi miraculós van fer servir els millors raïms del Priorat, de les vinyes més velles, i les millors i més noves tècniques de màrqueting publicitari per posar dalt de tot de l’aparador unes quantes ampolles d’uns grans i selectes vins. La repercussió d’aquesta estratègia va ser total, i el resultat va ser el que ara estem vivint: una munió de cellers petits i no tan petits van començar a implantar-se al territori, juntament amb uns quants centenars d’hectàrees de vinyes de nova plantació. Petits emprenedors i grans especuladors van arribar junts al mercat internacional amb els seus vins, i ara el mercat s’atura a causa de la gran crisi financera del 2009. I així comencen a sorgir grans dubtes sobre la viabilitat econòmica de tot aquest gran embolic que ha reconvertit un Priorat que havia caigut en desús i que va ser rescatat de l’oblit i la misèria no pas per altruistes, sinó per oportunistes que hi van veure un diamant en brut que calia polir per renovar-ne el valor.

Aquella flamarada, gairebé vint anys després, s’apaga per si sola. Com és de suposar, no s’extingirà de cop; serà també una agonia lenta com la crisi postfil·loxèrica. Després de la gran explosió i la posterior fumera, quan la pols i l’oblit s’hauran tornat a dipositar per tots els racons de pobles i conreus, encara quedarà latent la força de la muntanya. Com un volcà adormit que romandrà esperant un altre moviment sísmic que faci trontollar les seves estructures, llavors el Priorat tornarà a despertar. Però abans caldrà esperar a veure com l’asfíxia va restant força a les flames fins a acabar deixant unes brases enceses permanentment.

I ara ja es comencen a veure altre cop vinyes i conreus abandonats, perduts i indistingibles enmig de la vegetació seca que acusa la imminent entrada del poderós estiu prioratí. Però mentrestant, magnes construccions s’alcen pels llocs més impensats. Unes ja acabades i cercant la rendibilitat econòmica esperada; d’altres en projecte o en fase avançada. Arreu de la comarca, de nord a sud, queda ja el testimoni viu d’una fantasia creada al voltant de la cultura del vi. Una forma de cultura que ha arribat a la seva màxima expressió al Priorat, amb cellers i vinyes d’alta expressió. Com l’alta costura en el seu moment, que després va donar pas a altres tendències de la moda: una moda més que, com totes, ha tingut el seu moment de glòria i que, un cop posada al nivell de les altres cultures, passa a ser una moda més.

I l’essència, però, és insuperable, com totes les olimpíades, ja que l’última celebració sempre és millor que qualsevol de les anteriors. I el producte que ha venut el Priorat fins fa poc era veritablement l’essència d’una terra i unes vinyes castigades per la duresa d’un clima força extrem. Ara les velles vinyes ja comencen a ser centenàries, i les noves donen uns fruits saborosos i de gran concentració, però mai no tindran les qualitats d’aquelles plantacions postfil·loxèriques dutes a terme per aquells romàntics de la pagesia de muntanya que van saber resistir la temptació d’abandonar-ho tot per caure en la vida fàcil del treball a la fàbrica. Ben al contrari, aquests romàntics van convertir els seus petits trossos de terra allunyats del brogit urbà en el reducte espiritual que els proporcionava alhora un ingrés complementari, que amb el temps va anar davallant de rendiment econòmic fins a passar a ser l’únic nexe de complicitat amb el record dels seus avantpassats, tret de les fotografies penjades pels passadissos.

La història del Priorat no s’acaba aquí. Caldrà veure encara moltes més coses. Els grans capitals enterrats al Priorat en els darrers anys en forma de colossals plantacions i gegantins cellers han deixat bocabadats els més petits, i també els més grans, que encara ara no entenen quina mena de plantejaments són aquests. Ells no entenen de macroeconomia ni de màrqueting ni de res que no sigui treballar durament per guanyar-se el pa de cada dia. Ells saben el que veritablement costa treballar les vinyes al Priorat i el rendiment que donen. I ara veuen com un nou cicle comença amb un final presidit per un gran interrogant sobre el futur de les magnes obres.

Fins ara es veien sobrevolar avionetes i helicòpters per damunt dels nostres caps, capturant amb la mirada l’encant amagat a les fondes valls o als cingles de vermell contrastat. Ara, amb l’esclat d’aquesta crisi que s’emporta pel davant moltes il·lusions, els voltors també tornaran a prendre el seu lloc. I és normal que així sigui, ja que després d’una gran pujada sempre hi ha una baixada i molts són temptats de llançar-s’hi.

La crisi financera ens deixarà de bo, sobretot, el fet d’haver-nos obert els ulls tancats per l’enlluernament inicial. I ens tornarà a posar al lloc. Un lloc que realment no hauríem d’haver deixat mai i que només els més vells han sabut conservar.

I aquells americans desnonats que van ser temptats pels agressius venedors d’hipoteques d’uns Estats Units creixents i cada cop més emergents van poder donar-se el plaer de beure’s algunes ampolles dels millors vins del món a costa de la il·lusió inversora dels petits estalviadors.

Il·lusions, tot plegat, al cap i a la fi.

Somnis i miratges que per un moment, o per uns quants anys, esdevenen realitat, però que finalment tornaran a ser les brases d’un gran foc que, de forma latent, perdurarà enterrat sota el subsol de llicorella del Priorat.