De la Filoxera a la crisis financera

Em costa una mica fer una aproximació al que devia ser el Priorat postfiloxèric però veient tal i com va quedar el Priorat a partir de la decada del vuitanta , quan la regressió demogràfica havia arribat al seu punt més alt és fàcil suposar que aquesta agonia va ser com totes les agonies solen ser, llarga i lenta.

Viure entre muntanyes suposa un gran repte per a l’esperit ja d’entrada. Requereix una capacitat afegida d’imaginar el que hi ha més enllà de collets i turons que envolten el dia a dia d’aquells que es dediquen a l’agricultura al Priorat i per descomptat a qualsevol indret muntanyenc.   I tots aquells que van viure al Priorat patint una de les més fortes crisis de la vinya coneguda fins el moment van haver de menester molt de temps per adonar-se que el Priorat no era el millor lloc per guanyar-se la vida fàcilment com a pagès o qualsevol altre cosa. Llavors encara no existia la planificació turística i tots els muntatges que hi han actualment. Els camins de ferradura estaven en ple us per mules i caminants i ara en canvi es recuperen de l’oblit per oferir-los en paquets turístics per a caminants , cavallers i ciclistes.

Passats els anys el Priorat s’ha obert al món gràcies entre d’altres coses als seus vins però la comarca no ha estat mai oficialment tancada tot i que hi van haver pobles que gairebé van penjar el cartell de tancat. I junt a aquest pobles molts dels conreus també van veure créixer l’oblit entre els seus arbres i plantes.

Però als anys 90 es posa en marxa, esclatant,  una revolució en el teixit econòmic i social. La renaixença del Priorat vitivinícola va prendre un altre caire molt diferent del que havia tingut fins aleshores. Els que van obrar aquest canvi miraculós van fer servir els millors raïms del Priorat, de les vinyes més velles, i les millors i més novedoses tècniques de màrketing publicitari per posar dalt de tot de l’aparador publicitari unes quantes ampolles   d’uns grans i selectes vins. La repercussió d’aquesta estratègia va ser total i el resultat va ser el que ara estem vivint: una munió de cellers petits i no tant petits van començar a implantar-se al territori juntament amb uns quants centenars de hectàrees de vinyes de nova plantació. Petits emprenedors i grans especuladors van fer cap junts al mercat internacional amb els seus vins i ara el mercat s’atura degut a la gran crisi financera del 2009. I així comencen a sorgir grans dubtes sobre la viabilitat econòmica de tot aquest gran embolat que ha reconvertit un Priorat que havia caigut en desús i que va ser rescatat de l’oblit i la misèria no pas per altruistes sinó per oportunistes que hi van veure un diamant en brut que calia polir per renovar-ne el valor.

Aquella flamerada gairebé vint anys després s’apaga per si sola. Com es de suposar no s’extingirà de cop i volta serà també una agonia lenta com la crisi postfiloxèrica . Després de la gran explosió i la posterior fumera quan la pols i l’oblit s’hauran tornat a dipositar per tots els racons de pobles i conreus encara quedarà latent la força de la muntanya. Com un volcà latent que romandrà adormit esperant un altre moviment sísmic que faci trontollar les seves estructures, llavors el Priorat tornarà a despertar. Però abans caldrà esperar a veure com l’asfixia va restant força a les flames per acabar deixant unes brases enceses permanentment.

I ara ja es comencen a veure altre cop vinyes i conreus abandonats. Perduts i indistinguibles entremig de la vegetació seca que acusa l’imminent entrada del poderós estiu prioratí. Però mentrestant magnes construccions s’alcen pels lloc més impensats. Unes acabades ja i cercant la rendibilitat econòmica esperada. D’altres en projecte o en fase avançada . Arreu de la comarca de Nord a Sud queda ja el testimoni viu d’una fantasia creada al voltant de la cultura del vi. Una forma de cultura que ha arribat a la seva màxima expressió al Priorat amb cellers i vinyes d’alta expressió. Com la alta costura en el seu moment que després va donar pas a altres tendències de la moda. Una moda més que com totes ha tingut el seu moment de gloria i que un cop posada al nivell de les altres cultures passa a ser una moda més.

I la essència, però, és insuperable , com totes les olimpíades ja que la última celebració sempre és millor que qualsevol de les anteriors. I el producte que ha venut el Priorat fins fa poc era veritablement l’essència  d’una terra i unes vinyes castigades per la duresa d’un clima força extrem. Ara les velles vinyes ja comencen a ser centenàries i les noves donen uns fruits saborosos i de gran concentració però mai tindran les qualitats d’aquelles plantacions postfiloxèriques dutes a terme per aquells romàntics de la pagesia de muntanya que va saber resistir la temptació d’abandonar-ho tot per caure en la vida fàcil del treball a la factoria. Ben al contrari, aquests romàntics van convertir els seus petits trossos de terra allunyats del brogit urbà en el reducte espiritual que els proporcionava alhora un ingrés complementari que amb el temps va anar davallant de rendiment econòmic fins passar a ser l’únic nexe de complicitat amb el record dels seus avantpassats tret de les fotografies penjades pels pasadisos.

La història del Priorat no s’acaba aquí. Caldrà veure encara moltes més coses. Els grans capitals enterrats al Priorat en els darrers anys en forma de colossals plantacions i gegantins cellers han deixat bocabadats als més petits i també als més grans que encara ara no entenen quina mena de plantejaments són aquests. Ells no entenen de macroeconomia ni de màrketing ni res que no sigui treballar durament per guanyar-se el pa de cada dia. Ells saben el que veritablement costa treballar les vinyes al Priorat i el rendiment que donen. I ara veuen com un nou cicle comença amb un final presidit per un gran interrogant sobre el futur de les magnes obres.

Fins ara es veien sobrevolar avionetes i helicòpters per damunt dels nostres caps, capturant amb la mirada l’encant amagat a les fondes valls o als cingles de vermell contrastat. Ara amb l’esclat d’aquesta crisi que s’emporta pel davant moltes il.lusions els voltors també  tornaran a prendre el seu lloc. I és normal que així sigui ja que després d’una gran pujada sempre hi ha una baixada i molts son temptats de llençar-s’hi.

La crisi financera ens deixarà de bo sobretot el haver-nos obert el ulls tancats per l’enlluernament inicial. I ens tornarà a posar al lloc. Un lloc que realment no hauríem d’haver deixat mai i que només els més vells han sabut conservar.

I aquells americans desnonats que van ser temptats pels agressius venedors d’hipoteques d’una USA creixent i cada cop més emergent van poder donar-se el plaer de beure’s algunes ampolles dels millors vins del món a costa de l’il.lusió inversora dels petits estalviadors.

Il.lusions tot plegat al cap i a la fi.

Somnis i miratges que per un moment o uns quants anys esdevenen realitat però que finalment tornaran a esdevenir les brases d’un gran foc que de forma latent perdurarà enterrat baix el subsol de licorella del Priorat.